Ho sento, gent, però Catalunya és un país collonut

I doncs, què voleu que us digui? Els senyals que contínuament rebo de tota mena d'àmbits tan sols reforcen la impressió que Catalunya és un lloc diferent, vull dir millor, que la resta d'Espanya. Altrament dit, Catalunya mereix la independència pel sol, simple i mer fet que és un lloc millor, i on la gent és millor, on som tan millors que fins i tot si hi incloem l'escòria d'ICV o Ciutadans som millors.

Les tècniques de deaveraging permeten separar els clients rendibles dels ruïnosos, i preparar ofertes de producte orientades als segmnents bons, per tal de guanyar quota de mercat a l'incumbent en els segments més rendibles, mentre es deixen els segments de merda al servei d'últim recurs garantit per l'Estat o per l'incumnet.

Le deaveraging indique qu'il faut conserver seulement les électeurs de CiU, ERC i PSC, alors que ceux qui votent ICV, PP ou Ciutadans ne méritent d'une offre de produit politique, mais devraient être, dans la mesure du possible, mis hors du système. Però com que som una gent de puta mare, ens permetrem el luxe d'incloure aquesta gentussa al nostre mix de segments, tot perdent pasta a base de bé, und trotz das können wir lukrativ sein.

Aquest esclat de nacionalisme econòmic es deu, un cop més, al projecte en què estic treballant ara (working, by the way, many more hours a week than any Espada has ever worked in his civil-servant life). I était longtemps que je me demandais was war das Unterschied zwischen lampista und fontanero, und das habe ich jetzt gelehrnt.

Lampista, com colmado, és una paraula del castellà de Catalunya. És una paraula que els catalans no reconeixem com a pròpia, mais que, assez curieusement, seuls les Catalans comprenons. Demandez, partout en Espagne, qu'est-ce qu'un lampista, and you are not going to get any answer.

A lampista, my friends, is what elsewhere in Spain would be called an electricista and a fontanero at the same time. A Catalunya, els tècnics que venen a casa vostra en saben més que a la resta d'Espanya, puig que hi entenen tant d'electricitat com de fluïds.

Catalunya és un lloc, simplement, millor, des del moment que fins i tot les classes menestrals-professionals tenen un grau superior de formació que a la resta d'Espanya. Els burgesos catalans, sens dubte pel seu propi interès, han reeixit a formar les classes menestrals fins un nivell superior. Catalunya és un país on les professions menys qualificades estan més qualificades, independentment del que parlen.

El nacionalisme català no té una arrel històrica, no té una arrel ètnica, no té una rel cultural, no. Catalan nationalism is based upon bare and hard facts, des faits qu'il est impossible de contredire. Wir brauchen keine Gene, wir brauchen keine Geschichte, wir brauchen keine Kultur oder Sprache; tenim la gent, tenim un aire que impulsa la gent que arriba al nostre país, vinguts de tot arreu, a prosperar, a formar-se més, a aprendre, a no conformar-se amb saber tirar tub o cable, sinó a ser un lampista, dit en castellà de Catalunya.

Voter segmentation

For some time, the experience and scale curves seemed to describe a paradigm impossible to break. The scale curve shows that unit costs decrease with scale; the experience curve shows that unit costs decrease with cumulative output. How could one ever, then, gain market share from the incumbent in any market, an incumbent which would have far lower costs due to both scale and cumulative output?

Unless the incumbent was too stupid or greedy not to transfer its cost savings to prices, it could always sell at lower prices than any attacker; any attacker would thus have to endure enormous losses by dumping prices while trying to go down the experience and scale curves.

This theoretical framework may be right for some industries, but it eventually proved to be flawed: new entrants have actually been able to break the experience and scale curve paradigm. The point is that an attacker can focus on a small range of products, rapidly gaining experience in it until it becomes more profitable than the incumbent in that particular range of products. It is impossible to break the position of the incumbent as a whole; but a number of new entrants can each undermine a part of the market of the incumbent, forcing it, either to specialize (thus losing size and therefore scale curve advantages), or to increase its product range (thus losing experience curve advantages), or to quit the market altogether.

This is customer segmentation, a well-known marketing technique which I don’t pretend to be uncovering now: the identification and definition of specific and different customer groups or segments, each of which with specific needs, and to which a specific product offer is tailored. New entrants can identify the more profitable customer segments, design a product offer for them, and rapidly win market share in that segment, thus reducing their costs and becoming more able to compete.

For the attacker, however, this means that it has a cap on its growth, since it can only aspire to control all of the customer segment where it is efficient, but not more. If it tries to invade another segment, it may lose focus and efficiency. But if it’s OK for you to be just profitable enough to keep on living, and you don’t want to grow into other markets, then why not be the king of your 3% share of the total market?

Why all this fuss about common knowledge economics? First, because it’s the kind of interesting things I’m learning in my new job.

Second, because this story shows us that, in spite of what all those stupid people say, politics is not cut off from reality, but rather is very much in tune with reality; it actually vividly mimics real life!

My point is that common marketing and customer segmentation techniques are beginning to be applied to politics in a very successful way. Think of traditional parties as incumbents: big, traditional parties have the size, the experience, the brand, the financial capacity to be theoretically inexpugnable. Their message is inclusive and blurry enough to attract a variety of sensitivities, from far-right/left to center, from social-democrats to mild economic liberals. How could one poor new party ever get into the party system, when everything in the system favors big established parties?

The fact is that new parties are making it into the political arena, and it’s all about customer/voter segmentation. You need only identify a specific voter sensitivity which is not well covered by the present competitive/electoral landscape, and which was perhaps out of the market or was imperfectly supplied by one of the incumbents.

The segment variety is large: you can target homosexuals, antinationalists, pensioners, children of immigrants of a Latin-American origin, vegetarians, business owners, computer-loving geeks like me or people who like red wall paint. Whatever you like, provided it has a critical mass; and, of course, that the people in that segment are sufficiently identified with those particular concerns to be ready to vote for anyone who is addressing them specifically.

And there you go, you create the Pensioners Party, or the Citizens Party, or the Russian Immigrants Party, or the Gay&Lesbian&Bisexual&Transsexual Party, or the 10-Gig-Bandwith-For-All Party, and bam! You get 3% of market share, enough to get you into Parliament. Not that you are going to make any difference, of course, not that you are going to become the new incumbent; but who cares when you have a nice warm seat and you needn’t work any more day in your life?

Antinacionalistes

Aquests també són antinacionalistes de lo seu.




Per quan, Albert Rivera, Francesc de Carreras, Arcadi Espada compartint taula amb Ahmadinejad, Ilan Pappé i els Neturei Karta? Per quan, un congrés per negar el genocidi del català?

De moment, ja tenim catalans anticatalans i antinacionalistes, ja tenim autoodi català, ja tenim catalans que estan molt preocupats pels nostres àrabs israelians, que diuen que els exterminem culturalment i els ometem del nostre establishment...

De fet, Catalunya és un país plenament modern i occidental, com Israel, el Model, excepte pel que fa a la independència!

La derrota de Descartes

L’article d’ahir a La Vanguardia sobre l’Artur Mas va resultar clarivident, la traducció en paraules del meu sentiment exacte: Mas és cartesià, i és possible que això hagi impedit que guanyés les eleccions com la seva infinitament superior qualificació hauria fet suposar.

Ja durant els debats previs al primer Tripartit, es va evidenciar aquest problema: Maragall era capaç de defensar una cosa i la seva contrària a la mateixa frase, i sense obrir ni una mica els ulls; tot plegat, sense que allò de què estava parlant tingués ni remotament a veure amb la pregunta que se li havia fet. Mas responia de manera clara i inequívoca exactament la pregunta que se li formulava, i se’l veia que s’anava fotent nerviós a mida que ell intentava que Maragall respongués alguna cosa amb sentit, i l’altre seguia responent el que li abellia sobre qualsevol altre tema. En Maragall semblava haver fet seu l’anunci de BMW, i era esmunyedís com l’aigua, amic meu.

Aquest cop, tres quarts del mateix. Sempre es diu que els polítics no es mullen als temes importants, que en realitat no fan propostes, i que no són prou valents per enfrontar-se als problemes dels ciutadans, especialment els problemes punxeguts, i menys encara en campanya. Aquest és l’argument de Ciutadans, oi?

Doncs bé, Mas va fer una proposta concretíssima en un tema punxegut com el de la immigració en plena campanya electoral (el famós carnet per punts). Serà una proposta neoultraconliberal, però almenys és una proposta, que ja és més del que els altres poden dir. Deixant de banda que ni tan sols és massa descabellat, ja que molts altres països d’Europa ho comencen a proposar, i no precisament per part de partits d’extrema dreta.

Mas és Liceu Francès, és Aula. A més de ser, juntament amb Josep Piqué, el polític més qualificat del panorama català i probablement espanyol, a més de parlar quatre idiomes, és racional, cartesià, respon exactament i de manera estructurada a les preguntes que li fan i fa propostes concretes.

Això, com diu l’articulista, li resta molta part de l’ambigüitat que constituïa la clau de l’èxit de Pujol. Això segurament és a l’arrel d’una de les idees comunes més repugnants dels darrers anys, segons la qual 1. Mas seria arrogant, i 2. Ser arrogant seria un defecte.

L’arrogància tan sols existeix a la ment dels inferiors. L’arrogància és la projecció en els excel·lents de l’enveja dels mediocres, quan la pròpia petitesa se’ls fa palesa com una bufetada. Davant la constatació de la pròpia inferioritat, el mediocre té només una via digna: reconèixer-la de manera serena, admirar l’excel·lent, i seguir amb la seva vida: no cal que tothom sigui excel·lent, no cal que tothom mani. No ha de caure ni en el servilisme llepaculs ni en l’enveja corrosiva que el porta a considerar Mas arrogant i votar aquell que serà el nostre futur President.

Però clar, com que de manera purament estadística, la majoria de la Humanitat és mediocre (he dit altres cops que el percentatge d’estults en una mostra de persones aleatòria és una constant universal com la velocitat de la llum), i la Humanitat té a més una tendència a l’enveja i al ressentiment, ser excel·lent, cartesià, clar, resolutiu, culte, tetralingüe, ser molt millor, no garanteix, tristament, la victòria.

Genocides integristes

L'amic Guille, comentarista a l'article anterior amb la seva inicial, excel·lent dibuixant de còmics i exalumne de la meva mateixa escola, em recorda una tipologia de votant de Ciutadans que he oblidat: "jove iconoclasta que està fart que la classe política catalana inverteixi temps, calers i rebombori mediàtic en assumptes de banderes, qüestions identitàries i el sexe dels àngels".

Haig de dir que té tota la raó, ja que aquesta és la tipologia a la qual respon Albert Rivera, mentre que els altres dos diputats corresponen, el segon a la classe universitària eixida de la migració, i el tercer al funcionariat que va desembarcar aquí creient-se que això era Espanya i està molt ressentit perquè li van aixecar la camisa.

Dit això, no puc estar-me de fer alguns comentaris, i demano disculpes per l'assimetria que suposa que jo pugui disposar d'un article per fer valer la meva opinió, mentre que ell només pot utilitzar els comentaris. Si cal afegiré les seves rèpliques a aquest article com a postdata.

En primer lloc, confirma la impressió que ja feia dies que tenia: la meva antiga escola, a la qual dec tantes coses i que aprecio en una enorme mesura, era profundament antinacionalista. Alguns companys reneguen de l'escola per la disciplina, per l'elitisme, i un curt etcètera. Jo l'aprecio com allò que m'ha fet en gran mesura el que sóc, que m'ha ensenyat a pensar (allò que sempre es diu i que queda tan bé, oi?) i que m'ha proporcionat prou cultura general per no quedar com un idiota en massa situacions i fins i tot ser un rival perillós al Trivial. I el fet d'adonar-me, a posteriori, que durant 14 anys em van estar inculcant antinacionalisme no canvia aquest meu apreci; però això no treu que jo ara pugui fer notar aquest endoctrinament antinacionalista.

La qual cosa vol dir, per sobre de tot, que no és cert allò que els meus amics de Madrid, lloros de repetició del Mundo, em diuen sovint: "es que en Cataluña ya de pequeños os adoctrinan contra España". Doncs mira, no sé què tal està l'escola pública a Catalunya, i no dubto que sigui així, però en el meu cas heu topat amb un mal exemple. Per tant, el meu nacionalisme és una posició meditada, gràcies a que, recordeu, "em van ensenyar a pensar", i arrenca de després de la meva infància, on el cervell era mal·leable, per situar-se en un moment que ja estava més aviat fet i dret. Per tant, també, es pot ser nacionalista sense ser un adolescent exaltat, un ignorant o un idiota, com sovint ens volen fer creure els amics d'Espada; de la mateixa manera que es pot ser antinacionalista sense ser cap de les coses anteriors, tampoc.

En segon lloc, amic Guille, això de "jove iconoclasta" em xerrica, em desperta ressonàncies macabres.

Primer, sempre m'ha fet molta gràcia això de definir una posició o un moviment perquè és "jove". La joventut, a diferència de les virtuts o defectes, no es pot mantenir al llarg de la vida. No és ni un mèrit ni un demèrit, i no es pot fer res per canviar-ho. Podries ser un vell iconoclasta, o un gras iconoclasta, o un alt iconoclasta, i votar Ciutadans, i no aportaries cap informació política o ideològica. En canvi, seria diferent si fossis un feixista iconoclasta, o un espanyolista iconoclasta, o un assassí iconoclasta; em resultaria molt més rellevant.

Segon, això de ser jove i radical també em fa molta pudor. Em fa fàstic quan és pudor de Terra Lliure, em fa fàstic quan és pudor de la Falange, em fa fàstic quan es pudor d'ETA, i em fa fàstic quan es pudor de Ciutadans. I saps per què em fa pudor? Perquè van ser uns joves Joves Turcs els que van executar el genocidi armeni. I uns joves hutus i tutsis que s'han genocidat els uns als altres. I uns joves nens soldat els capaços de les pitjors atrocitats a Angola. Els autors de la majoria de genocidis de la història eren joves, molt joves. Joves com aquesta tipologia de votants de Ciutadans, la qual cosa demostra, puig que Ciutadans no són genocides, que ser jove no és cap atribut rellevant a la discussió.

Tercer, això de la iconoclàstia encara em fa més gràcia. Ja ho saps, els iconoclastes van ser un moviment integrista del s. VIII que enduts pel zel religiós es van posar a destruir totes les icones que segons ells eren un bressol de pecaminosa idolatria. Convé recordar també que l'Islam, no la menys integrista de les religions, és també iconoclasta. La iconoclàstia és per tant, per mi, una forma d'integrisme religiós.

Finalment, és cert que als Ciutadans se'ls ha acusat de pedrojotistes i losantians per tal de desacreditar-los i de complicar una situació ben senzilla. No dubto que no hi tinguin res a veure, i és ben sabut que la política fa estranys companys de llit. Però també és convenient de recordar que, a base de compartir llit amb dones públiques, un pot acabar enganxant alguna malaltia venèria.

Per acabar, vull dir qu algun dia discutiré el lloc comú segons el qual a Catalunya es gasten diners en polítiques identitàries, però no avui.

En qualsevol cas, em disculpo per la virulència de la resposta. Tot plegat és des del respecte i la batalla dialèctica, i et convido a seguir passant per aquí sempre que vulguis.

Una anàlisi freudiana

I, ja em perdonareu un altre comentari sobre els amics Ciutadans, però és que, quan pensava que els tenia més o menys clissats, la meva xicota me n'ha explicitat una altra tipologia, entusiasmant-me per la seva clarividència, i no em puc estar de reflectir-la aquí.

Sigui dit d'entrada que sens dubte hi ha molts motius per votar Ciutadans. Cap d'ells, a més (cap ni un, eh!) és perquè sigui lerrouxista, o espanyolista, o nacionalista espanyol, whatsoever.

Les tipologies que tenia ja apamades
Hi ha el perfil de fill o nét de migrant que ha arribat a classe universitària, com deia Puigverd en un article. Res a dir, el trobo el vot més justificable i legítim.

Hi ha el funciodano, el funcionari de l'Estado que no comprèn i no assimila els canvis que s'han produït des que ell va guanyar la plaça, fa 30 anys, quan a Catalunya tot era fàcil, dòcil. A aquest pobre li han marcat les cartes, li han fet trampes, i és normal que estigui emprenyat. Li van dir que se n'anava a una província més d'Espanya, i des d'aleshores, al tipus aquest de Çamora, tercer de la llista, me li han canviat el decorat, i n'hi ha que pretenen que entengui una llengua vernàcula i a extingir.

La nova tipologia
I llavors hi ha el que us surt que ell té un llinatge català de vint generacions, i que tanmateix ha votat Ciudadanos perquè n'està fart de l'apoteosi identitària dels darrers anys.

No ho dubteu: aquest parla en castellà als seus fills, però se'n dóna vergonya. Aquesta és la clau de volta dels que tan divertidament alguns identifiquen de botiflers.

De catalans de soca-rel que parlessin castellà a casa, n'hi ha des de temps immemorials; però normalment, no tenien cap mena de complex a fer-ho. Els catalans que parlen castellà als fills i no se n'avergonyeixen no necessitaven els Ciutadans, puig que ja tenien el PP o CiU. És una actitud que no comparteixo, però que respecto. Tenen collons, fan el que els rota, i no necessiten donar explicacions a ningú, en general perquè són els que més folrats estan.

Els de Ciutadans són els que es senten culpables de parlar als fills en castellà malgrat ser catalans. Són els vull-i-no-puc: no tenim prou diners per ser senyors, però almenys fem un esforç perquè els fills ho puguin ser. Als meus pares els va donar per invertir en la meva educació, i em parlen en català. A aquests altres, això de l'educació ja els va gros, i per tant, comencen a fer-los triomfar tot parlant-los en castellà, que sempre fa més senyor. Senyor com a l'Hospitalet, Rubí o Carabanchel, que en són molt, de senyors, i parlen castellà.

Mireu, amics catalans de mil generacions que parleu en castellà als fills: no em feu a mi pagar, amb la insofrible presència dels Ciutadans que heu motivat amb els vostres vots, els vostres complexos. Si us plau, supereu el sentiment de culpabilitat, i voteu el PP, com han fet els catalans que parlen en castellà a casa, de tota la vida. Però no projecteu en mi el vostre autoodi, el vostre automenyspreu, de saber que esteu fent una cosa terriblement equivocada, furtar els vostres fills del futur del país al qual, en el fons, pertanyeu.

Eigen-, Nutz- und Notsprachen

Von einem subjektiven Gesichtspunkt, es gibt nur drei Kategorien Sprachen: die Eigensprache und die Notsprache, die einzige sind, und mehrere Nutzsprachen. Es gibt keine solche Sache wie Mehrsprachigkeit: man spricht zweifellos seine Eigensprache, man muß die Notsprache kennen, und es wäre am besten, wenn man so viele Nutzsprachen wie möglich sprechen könnte.

With this, I am not saying that one should necessarily speak Catalan in Catalonia; I am just saying that my Own Language is Catalan, in the same way that the Own Language of many other people in Catalonia is Spanish; and that the only one other language I or they need to know is English. None of us needs to speak each other’s Own Language, because we can use the Necessary Language, English, as a tool for communication.

Bien évidemment, l’Espagnol est, pour moi, une Langue Utile, comme le sont l’Allemand ou le Français, alors que le Catalan ne rentrera, pour ceux en Catalogne qui auront comme Langue Propre l’Espagnol, dans aucune de mes trois catégories, puisque ce ne sera pour eux ni Langue Propre, ni Langue Nécessaire, ni Lange Utile.

Deshalb verstehe ich noch nicht, warum man so insistiert, daß Katalonien ein dreisprachiges Land werden sollte. Viele sagen, daß Katalonien zweisprachig ist; ich kann damit noch niemals einverstanden sein! Katalonien muß noch zweisprachig werden: alle sollten Englisch sowie ihre Eigensprache (Katalanisch ODER, aber nicht UND, Spanisch) sprechen, und leider sprechen jetzt wenige Englisch, noch weniger als die, die Katalanisch sprechen...

I too have a dream, as every other guy, or so it seems since Martin Luther King. I have a dream of a Catalonia where everyone be truly bilingual, where everybody speak Catalan, their Own Language, and English, the Necessary Language. Other languages are welcome, the more, the better; but never, never will they be anything more than Useful Languages.

Toute cette pédanterie vient d’un article de M. Arcadio Espada, l’autre jour, où il encourageait M. Alberto Rivera, Citoyen, à ne point parler d’espagnol lorsqu’il fût interviewé par un média catalan, mais plutôt d’emprunter, littéralement, son «brillant anglais d’ESADE» ; j’ai l’intuition, plutôt que la certitude, qu’en disant ceci M. Espada voulait faire remarquer l’ignorance de ces pauvres paysans catalans qui ne comprendraient pas l’anglais de M. Rivera puisqu’ils sont enfermés dans leur affreux et ridicule patois, qui d'ailleurs ne leur permet guère d'apprendre une vraie Langue Nécessaire, voire Impériale, ce fameux Espagnol. Je ne puis cesser de rire à la pensée de cette immense, exemplaire, stupidité. La mienne, bien sûr, qui pensais qu’ESADE était une école de commerce, ou au plus une déviation sexuelle, et qui me suis retrouvé à apprendre, de plume d’un journaliste, qu’il s’agît bel et bien d’une école de langues !

Faig broma, evidentment. L’observació del Sr. Espada em va despertar la pena i la tendresa que em desperten els ignorants de poble quan lloen aclaparats la saviesa d’algú que és només una mica menys ignorant que ells, perquè ha anat a ciutat i ha vist el metro o els anuncis lluminosos. "El seu brillant anglès d’ESADE"! Com es pot ser tan ridícul? Crec que és la cosa més provinciana que he sentit des de la famosa jota: “Calahorra no paíce Calahorraaa, que paíce Vasintóon”. No, si encara resultarà que cal fer ESADE per tenir un anglès brillant, i que tots els que han fet ESADE tenen un anglès brillant... la feina que he estrenat recentment, i on tenim el plaer de barrejar-nos enginyers i economistes, em mostra que no sempre és així.

Doncs no, M. Espada: aquí té un ciutadà, enginyer de camins per més senyes, i no pas periodista, ni advocat, ni economista, ni filòleg (ja posats en el tema llengües), i sobretot, no pensionat, no mantingut, no sinecurat pels impostos de tots els altres ciutadans, que no té cap dubte que parla millor anglès, Llengua Necessària, i millor francès, i millor alemany, Llengües Útils, i, sense cap mena de dubte, millor català, Llengua Pròpia, que la majoria dels diputats del Parlament, en especial els seus Komilitonen. El castellà, aquest pobre enginyer, no sé si el parla massa bé, però és que mai no li ha interessat gaire. Ja em dirà per a què nassos el vol, el castellà, quan ja parla la Llengua Necessària i dues Llengües Útils...

P.S. per als que pensin que hi ha errors gramaticals al cinquè paràgraf: l'anglès també té subjuntiu, encara que vosaltres ho ignoreu. En canvi, no puc garantir la correcció total dels trossos en alemany, però m'ha agradat fer-lo servir perquè és una llengua brutal a l'hora d'inventar termes. No sé si algú més ho haurà fet servir abans, però prometo que això de les Eigen-, Nutz- i Notsprachen és de collita pròpia. És realment una llengua per a la filosofia, no m'estranya que Kant la fes servir, hi fos tan brillant i, òbviament, sigui tan difícil de traduir.

Ágora

Bravo! Avui a l'Àgora es materialitza la visió del bilingüisme que tenen els Ciutadans: l'Arcadi Espada parlant en castellà.

Diversos apunts:
1. El seu bilingüisme és tan perfecte que anirà a parlar en català a Antena 3? Que no se'm digui que és una televisió d'àmbit estatal i tatatà; m'explico: només hi ha dos models per al bilingüisme: la barreja al 50% o la segregació.

Fins ara, teníem segregació: TVC en català, la resta de l'oferta en castellà. Segregació, doncs i no precisament al 50%. Ara, pel que entenc de l'actitud de l'Espada, tindrem barreja al 50%; però llavors, ha de ser a tot arreu, i tots els polítics catalans podran anar a televisions diferents de TVC i parlar en català.

2. L'Arcadi Espada era un convidat habitual dels matins d'en Josep Cuní, i de la pròpia Àgora, i sempre s'hi havia expressat en català. Què ha canviat, ara? Els escons dels Funciodanos han fet que TVC li permeti ara parlar en castellà i abans no?

Ho dubto: el seu correligionari Félix de Azúa, també un habitual de TVC, ja parlava en castellà aleshores. L'Espada no tenia prou pebrots llavors, i ara està gallet? O TV3 era intolerant amb ell i no pas amb l'Azúa? Què ha canviat, doncs? Ha oblidat el català, per l'excés d'alcohol consumit en celebrar la victòria? O farà mig programa en cada idioma, per donar exemple de bilingüisme?

Però això tampoc explica res: això podia haver-ho fet perfectament en tots els Àgores anteriors a què havia estat convidat... No ha canviat res, però ell ha canviat: esquizofrènia?

3. La seva presència, avui i tants altres dies a TVC, porta a desmuntar una altra de les mentides tan repetides per aquest partit ("TV3, toma 3", i similars). Ara em semblarà molt bé que convidin l'amic Rivera quan hi hagi representants de tots els partits, però, abans que traguessin representació, a sant de què els hi haurien d'haver convidat? O és que hauríem d'haver muntat un circ cada setmana amb els Escons Insubmisos, Adelante Cataluña i el Partit Humanista?

Ara, s'han guanyat la presència als programes amb representants de partits (no dic quan convidaven periodistes); abans, no hi tenien cap dret. I malgrat això els en donaven! Es pot estar més malcriat pels mitjans? I encara es queixen!

Tot plegat, tenint en compte que tots ells tenien una esplèndida tribuna a mitjans altres que TVC; mitjans, per cert, que són exactament els que consumeix el seu votant! Per què nassos haurien ells d'esmerçar un minut a mitjans catalans, quan els seus votants potencials no se'ls miren mai? Suposo que aquesta disfunció té un nom en màrqueting, però clarament ningú amb dos dits de front es gastaria els quartos "marquetant" roba del Pryca a multimilionaris!

La campanya, als ciutadans, ja els l'ha feta El Mundo, Antena 3 i la Cope, i no necessitaven perdre ni un minut a TVC, que pocs votants seus miren mai (son bilingües, recordeu?).

De fet, anem a pensar malament: suposem que ets un d'aquests individus i et convida TVC. No tindria més sentit no perdre-hi el temps, puig que ningú dels teus votants no et veurà, i dir que no t'han convidat, i que te n'exclouen i et fan el buit?

4. Ja acabo: realment, als catalans, ens han repetit tantes vegades que som uns intolerants i uns nazis, que ens ho hem acabat creient, i ens passem en el propòsit d'esmena.

Com deia l'altre dia, bo-bo és enze, i els catalans estem tan acomplexats que ens hem convertit en uns enzes. CiU s'ha estat inoculant l'enemic a la vena durant 23 anys, i en lloc de triar només funcionaris addictes al règim, quan ha pogut muntar una Administració catala l'ha feta botiflera i traïdora. Catalunya Ràdio ha estat ple de sociates durant tot aquest temps, i el mateix amb TV3. A veure com surten els Mossos.

I a sobre de ser tan plurals, tan demòcrates, tan tolerants, tan bons, ens hem hagut de sentir dir sectaris, intolerants i feixistes! Cornuts i pagar el beure!

Amb el partit populista sense programa aquest dels Funciodanos, el mateix: per por que ens diguin intolerants, perquè no sigui dit els convidem a casa nostra per escopir-nos i violar la nostra dona, i els deixem parlar en castellà. Perquè no sigui dit, però no us preocupeu, que malgrat la baixada de pantalons i el pot de vaselina que els hem regalat, serà dit.

Us dec una petita disculpa

Passada la mala sang de l'altre dia, escric un post relaxat fent-vos cinc cèntims de què ha passat amb la pàgina aquests darrers mesos, i per agrair la fidelitat dels que han tornat per aquí.

Fa uns mesos em vaig fer un domini .es, aprofitant que el Ministerio de Justicia (i.e. Indústria) feia una promoció que te'l registraves per 1€ l'any, davant els 50€ que val un .cat. Ja sabeu que no hi ha res més català que vendre's les conviccions per 49€!

El cas és que vaig voler traslladar-hi el blog, i a la pàgina d'ajustos del Blogger, li vaig posar el servidor FTP d'aquest nou domini que m'havia fet. Fent això, vaig alliberar el domini viladesau.blogspot.com, i un d'aquests robots que corren per la xarxa se me'l va quedar per posar-hi una pàgina. Pel que m'han dit els amics que de tant en tant hi passaven, hi ha hagut de tot, des de publicitat de galetes fins a porno, embrutant el nom de la meva família.

Quan ja ho donava per perdut, l'altre dia vaig comprovar l'adreça, per curiositat, després de temps de no fer-ho, i em vaig adonar que havia tornat a quedar lliure, de manera que ràpidament la vaig tornar a ocupar. Així que heus-me-ací altra vegada.

Cal precisar que això no vol dir que hagi tornat del tot: la nova feina em resulta molt absorbent. Però com a mínim torno a tenir la possibilitat d'escriure.